La revolta dels contes: històries que es barregen

La revolta dels contes proposa una mirada sorprenent i molt creativa sobre els contes tradicionals. Inspirada en els textos rimats de Roald Dahl, la pel·lícula reinterpreta històries tan conegudes com La Caputxeta Vermella, La Blancaneu, Jack i la mongetera màgica o La Ventafocs, combinant-les en un mateix univers narratiu.

El resultat és un exercici de creativitat cinematogràfica que juga amb les expectatives del públic i transforma els contes que coneixem des de la infància.

L’univers visual de Quentin Blake

L’estil visual del film s’inspira en les il·lustracions de Quentin Blake (1932), un dels il·lustradors més emblemàtics de la literatura infantil britànica. Blake va començar la seva carrera molt jove: amb només setze anys ja publicava tires còmiques en un diari satíric anglès.

Al llarg de la seva trajectòria ha il·lustrat més de 300 llibres, i la seva col·laboració amb Roald Dahl és una de les més reconegudes de la literatura infantil contemporània. El seu estil —de traç espontani, expressiu i ple d’humor— és clau per entendre l’estètica dels personatges de la pel·lícula.

Per donar forma a aquest univers visual, els directors Jan Lachauer i Jakob Schuh també es van inspirar en antigues titelles d’un museu de Munic, fet que aporta als personatges una dimensió gairebé teatral.

Quan els contes es barregen

Una de les idees més originals de la pel·lícula és la fusió de contes que tradicionalment no coincideixen. En l’obra original de Roald Dahl, els relats continuen separats, però en l’adaptació cinematogràfica els directors van decidir entrellaçar-los.

Així, personatges com la Caputxeta Vermella i la Blancaneu comparteixen història, mentre que en Jack i la Ventafocs (Cindy) apareixen en el mateix relat. Curiosament, molts d’aquests personatges gairebé no es dirigeixen la paraula.

Això té una explicació: els cineastes van voler respectar els versos originals de Dahl, que constitueixen pràcticament tots els diàlegs i la narració. Per aquest motiu, les relacions entre personatges sovint es construeixen a través de mirades, accions i gestos, sense afegir text nou.

Aquest recurs converteix la pel·lícula en un petit joc per als espectadors més atents.

Petites curiositats del món quotidià

Com passa sovint en els contes, el relat també incorpora elements quotidians amb una història sorprenent, com la melmelada.

La melmelada és fruita cuita amb sucre (o antigament amb mel) i la seva preparació es remunta a l’Edat Mitjana, quan es feia principalment de forma casolana. El nom podria provenir del terme portuguès marmelada, tot i que també existeix una llegenda popular segons la qual l’expressió “Maria est malade” (Maria està malalta) —relacionada amb la reina Maria Stuart d’Escòcia— hauria donat origen a la paraula anglesa marmalade.

Sigui quin sigui el seu origen, aquest tipus de detalls contribueixen a crear un univers narratiu on la fantasia i la quotidianitat es troben.